Per a nosaltres, que portem com a programa social la doctrina social de
l’Església, la mateixa doctrina del Diví Mestre, tota plena d’amor, és una
espina clavada en el més fons del nostre cor el veure com la voluntat
popular s’ha decantat cap a les doctrines revolucionàries, aquelles que
atien odi i lluita entre els homes. I, deixant apart tot comentari polític,
mirem de fer un estudi del que això representa des d’un punt de vista
social.

Si el resultat d’unes eleccions expressa la voluntat d’un poble, cal
preguntar-se: és que el poble català vol i desitja la revolució? I la
resposta negativa salta a la vista. Per tradició, per ètica, per naturalesa,
el poble català no pot voler la revolució. Jo no negaré rodonament que
a casa nostra hi hagi molts revolucionaris, però no admetré, de cap
manera, que la majoria de catalans ho siguin. I del fet que les
preferències del poble hagin estat favorables als homes revolucionaris,
cal deduir-ne, solament, l’existència d’un anhel de justícia social.
Arribarem, però, a aquest resultat havent abans bandejats els factors
que d’una manera secundària intervingueren en el resultat, com el
sentimentalisme que en les masses despertà la propaganda pro
amnistia, cal reconèixer que a Catalunya potser un factor important fou
el catalanisme.

Tenim, doncs, que fet un estudi del que significa el resultat electoral
arribem a la conclusió de que hi ha en les masses un anhel de renovació
de la societat que, equivocat, elles sobreposen als mateixos sentiments
religiosos. I ara ve el moment de dir que si el nostre poble no es
manifestà a favor dels defensors de l’ordre i la religió fou perquè no
sapigué veure en aquests un programa social que tirés al millorament de
les classes humils. Serà perquè realment no el tenen? Devem admetre
que hi ha en la política espanyola diversos partits que en podríem dir
social-cristians i que porten com a programa la doctrina social cristiana
íntegra. Serà perquè no s’ha sabut fer la deguda propaganda? No s’han
negligit els esforços i la bona voluntat. Però, tot i això, hem de
reconèixer que les masses encara no coneixen la sociologia
cristiana.

És, doncs ara més que mai, que cal que la coneguin. Si en el més íntim
de la voluntat popular es manifesta aquest desig de renovació i de
justícia social, és ben lògic que en trobar l’única i vertadera justícia
social, les úniques normes i lleis de progrés social, que poden ésser
íntegrament portades a la pràctica perquè no són utòpiques, les masses
s’hi adheriran i es faran seves aquestes doctrines i aquests programes. I
és ben lògic, també, que si cal que es conegui la doctrina social catòlica
cal fer-ne propaganda pràctica, i la millor propaganda pràctica consisteix
en veure plasmades en realitat el que fins ara sols han estat paraules.
Si quelcom de bo té el socialisme és el que ha après de la sociologia
cristiana. Aquesta tindrà per tant, amb el socialisme, alguns punts de
contacte. Un dels mitjans de propaganda de la nostra doctrina social
serà, doncs, el fer veure clar el que de bo hi pugui haver en les
propagandes, programes i legislació socials, que se’ns esperen. El
dolent, per ell sol es descartarà. I si això fos fet des de les més altes
esferes polítiques fins al senzill comentari de taller, de fàbrica o de
casinet i al carrer, constituiria una gran força d’atracció envers la nostra
doctrina, que faria que d’una manera lenta, gairebé inconscient, les
normes socials cristianes s’anessin filtrant en la mentalitat de les
masses, purificant-la de tot odi, rancor i egoisme. I aleshores el poble,
ni conscientment ni inconscientment, donaria les seves referències a
homes l’únic ideal dels quals comença i acaba en ells mateixos o en la
destrucció de la societat.

L’hora decisiva ha sonat. Davant la pàtria roja, davant la pàtria
comunista… davant el monstre de la revolució, davant l’anti-pàtria,
drecem-nos ferms i valents i donem als homes aquella pau, aquella
justícia, aquell amor que cerquen amb tant delit i no saben trobar. Cal
predicar, propagar i fer conèixer la doctrina social de l’Església. Ai d’aquell que dient-se cristià ataqui o desacrediti la propaganda social cristiana! Ai d’aquell que podent practicar la doctrina social cristiana no ho faci! Que si les paraules del Diví Mestre: «Aquell que no està amb Mi està en contra de Mi», sonen com a terrible sentència a l’oïda d’aquells que, conscients del seu catolicisme, col·laboren al triomf de les forces revolucionàries, tant més terribles seran per als qui negligeixin els seus deures socials de cristià.

Amics fejocistes! Nosaltres, els primers de treballar en aquesta gran
obra de reconquesta que ha de donar vida i realitat als anhels
d’aquestes pobres masses que en dia no llunyà han de tornar al Crist!