Sols!
Joan Roig i Diggle
Estem sols!
Heus ací un pensament que ens hauria de fer esborronar. Si
la soledat és circumstància que acostuma a donar paüra, la soledat en
que ens deixa l’allunyament de Crist ens hauria de fer tremir. El nostre
poble…, les nostres cases, tots nosaltres, les nostres coses, tot és igual
com abans, però l’Església és cremada! La casa de Déu! La casa del
nostre Pare dels cels, del nostre Creador és buida… completament
buida! L’odi d’uns fills, germans nostres, fou un foc que la destruí.
L’Església és cremada i buida. El fum sinistre pujà al cel blavíssim del
nostre juny com una blasfèmia horrible. Blasfèmia negra que tapà la
mateixa claror del sol… Fum negre que pujava per l’espai com encens
del pecat, no per adorar, ni per donar gràcies, ni per demanar-ne…
encens negre que pujava com una ofensa, com un repte a Déu, com una
negació a la Divina Majestat.
Joan Roig i Diggle
Escrit composat arran de la sacrílega
destrucció de l’església de Sant Pere del Masnou, Juliol de 1936