Neix en Joan Roig i Diggle
Al carrer de Mallorca núm. 310 de Barcelona, neix en Joan Roig i Diggle, fill de Ramon Roig i Font de Barcelona i de Maud Diggle Puckering, nascuda a Barcelona, però filla d'anglesos. És batejat a la parròquia de la Puríssima Concepció.
Escola Primària
En Joan assisteix a l’escola primària al carrer del Bruc-Provença. La família Roig i Diggle, que aleshores ja té tres fills –Beatriu, Joan i M. Lourdes–, inicia l’anada als estius a Premià de Dalt, a una casa coneguda com a Can Sastre.
Sant Josep de Cluny
En Joan ingressa al col·legi de Sant Josep de Cluny en el seu mateix barri. Aviat destaca per la seva aplicació i obté premis i medalles pel seu bon comportament. Les seves professores l'elogien freqüentment i el citen com alumne exemplar.
Primera Comunió
Rep la Primera Comunió a set anys, al mateix col·legi de Sant Josep de Cluny, juntament amb la seva germana Beatriu. La seva mare, Maud, s'emociona profundament en observar que el seu fill de 7 anys manifesta una gran vida interior i un intens amor a Déu.
Finalitzat el primer ensenyament, ingressa al col·legi dels Germans de la Doctrina Cristiana de la Salle, al carrer Comtal. La seva mare l'acompanya cada dia en els quatre viatges d'anada i tornada del col·legi; en un d'ells el Joan li expressa el desig de ser missioner. "El meu amor de mare –explica la Maud– em feu dir: 'No et sembla que aquí, a la nostra terra, entre els teus, hi ha molt de bé a fer o moltes ànimes per convertir, encara?'. Ell no respongué res: quedà, però, pensatiu."
Batxillerat als Escolapis
Per iniciar el batxillerat ingressa al col·legi dels Escolapis del carrer de la Diputació, on, com en els anteriors centres, es distingeix pel seu tracte cordial i obert amb tots els seus companys. Es fa molt amic de en Joan E. Rucabado i Verdaguer i dels seus germans, amb qui també coincideix els estius a Premià de Dalt. També manté una bona relació amb els mestres, especialment amb els pares Ignasi Casanovas i Francesc Carceller (van morir màrtirs el 1936 i ja han estat proclamats beats).
Es traslladen a El Masnou
El pare d'en Joan, Ramon, que treballava en una empresa tèxtil, pateix un greu problema econòmic i queda pràcticament arruïnat. La família ha de deixar el pis de Barcelona i traslladar-se a El Masnou. En Joan ha de posar-se a treballar per portar ingressos a casa, i, per tant, ha de deixar l'escola. És un cop molt fort per a la família i per a ell, que veu truncades les seves il·lusions de futur. A partir d'aquest moment I fins a la seva mort, en Joan treballa de dependent d'una botiga de roba al barri del Poble Sec de Barcelona i estudia a les nits.
Federació de Joves Cristians de Catalunya
És a El Masnou, i davant el tràngol econòmic de la seva família, on en Joan comença a viure a fons la seva fe, la seva relació amb Jesús i amb Déu. Allí s'integra al grup "Mar Blava", de la Federació de Joves Cristians de Catalunya, on troba una comunitat i una missió: portar Jesús als altres. Comença a ser catequista a la parròquia de Sant Pere d'El Masnou i s'implica en les activitats dels fejocistes, on troba un estil de vida: l'estudi, el treball, l'esport, l'excursionisme, la cultura... Sent la importància de viure la fe acompanyat, al costat dels companys de grup i també dels "capellans amics dels joves". La parròquia i el local de "Mar blava" són per a ell el lloc de trobada amb els amics, els companys i, sobretot, amb Déu. Les persones de la parròquia d'El Masnou comencen a veure en aquell jove ros quelcom d'especial, en la manera com viu, com parla, com estima els infants de la catequesi i, sobretot, com prega davant del Sagrari.
Flama d’amor a Déu
Aquells anys dramàtics tant en l'àmbit familiar com social, són precisament quan en Joan creix més en la seva vida de fe i d'apòstol. Cada dia va a Missa i prega davant de l'Eucaristia a la parròquia de Sant Pere del Masnou, i el seu amor a Déu i els altres es va fent cada vegada més notori. Una figura important per a ell és en Pere Tarrés i Claret, un estudiant de Medicina i després metge, dirigent de la FJCC, que viu una vida de fe i d'amor a Déu i els altres. Es tracta d'un apòstol pietós i totalment lliurat a l'evangelització dels joves que actualment és beat. Dins del Joan crema la mateixa flama d'amor a Déu i als seus germans, que es desborda en un gran desig evangelitzador, que passa també per la millora de les condicions de vida dels seus germans més desafavorits. Es fa profundament coneixedor de la doctrina social de l'Església per tractar d'encarnar-la i difondre-la, convençut que és l'únic camí vàlid per combatre la desigualtat social i promoure la dignitat de totes les persones. Li agrada escriure sobre la qüestió social en el butlletí "Mar Blava" i aconsegueix fins i tot escriure en el diari de Barcelona "El Matí".
És apressat i assassinat
La situació sociopolítica empitjora i en Joan comença a fer-se la idea que Déu el pot cridar al martiri. La guerra esclata el juliol de 1936, i l'anticlericalisme porta a la crema generalitzada d'esglésies i la persecució fins a la mort dels religiosos, els sacerdots i els "cristians de Missa". En Joan queda desolat en no poder evitar la crema de la seva estimada Església de Sant Pere i la destrucció del local de "Mar blava". Tot i Ia situació, decideix no amagar-se i seguir treballant per mantenir la seva família. Cada dia s'exposa anant i tornant amb tren de El Masnou a Barcelona, i rep l'Eucaristia d'amagat de mans del seu Director Espiritual, Mn. Pere Llumà. L'11 de setembre, Mn. Pere li confia l'Eucaristia perquè pugui portar la comunió a alguns cristians de El Masnou i "pel que pugui passar". Aquella mateixa nit és apressat i assassinat, no sense abans consumir el Cos de Crist, que li dóna la força per afrontar amb serenitat i confiança el martiri.
Ens hem de situar en l’any 1936. El 18 de juliol de 1936 comença la guerra civil espanyola, que desencadena també una violenta persecució contra l’Església catòlica. Joan Roig Diggle té 19 anys i viu amb la seva mare i les seves germanes a El Masnou. És cristià i no se n’amaga. A El Masnou tothom ho sap, perquè el veuen sovint resant al temple parroquial. Joan estimava l’església parroquial de Sant Pere i havia arribat a dir que, si anaven a cremar-la, ell es lligaria en braços en creu al temple, i que l’haurien de cremar a ell també.
Això és el que va repetir Joan Roig al vicari de la parròquia amb qui va parlar aquell dia 18 de juliol. El jove, primer, va demanar al sacerdot que el volgués escoltar en confessió. Després li va dir que estava disposat a morir màrtir i que aquella nit volia quedar-se a la rectoria, annex al temple, per veure què passaria. Només l’autoritat del rector de la parròquia va poder aconseguir que se n’anés a dormir a casa seva. Joan vivia aleshores a El Masnou amb la seva mare i les seves germanes. Finalment, l’església d’El Masnou va ser cremada i profanada. Joan Roig no va poder salvar el temple, però va fer una obra molt més gran i va rebre la gràcia de ser un màrtir de Crist. En aquells temps de persecució anticristiana era molt perillós ser conegut com un “jove de missa”, com es deia d’en Joan a El Masnou.
Joan Roig era, a més a més, un membre de la Federació de Joves Cristians de Catalunya (FJCC), un moviment cristià juvenil molt actiu en aquells anys a Catalunya, i molt perseguit en aquells moments; alguns perseguidors confonien els “fejocistes” –nom popular de la membres de la FJCC- amb el nom de “feixistes”, i els joves d’aquell moviment eren acusats d’una ideologia que estava a molts anys llum del que ells defensaven.
El dia 11 de setembre de 1936 Joan Roig va anar a veure el seu director espiritual, que era un sacerdot molt conegut a Barcelona com a mestre espiritual, Mn. Pere Llumà, que fou molts anys un dels confessors del Seminari Conciliar de Barcelona. En aquells temps Mn. Llumà era un dels sacerdots que animaven espiritualment els joves fejocistes, i que eren coneguts com “els sacerdots amics dels joves”. Mn. Pere Llumà, atenent a les circumstàncies de persecució d’aquells moments, va decidir confiar a Joan Roig l’Eucaristia, el Pa consagrat en la missa que és el cos de Crist. Tant Joan, com segurament el mossèn, van tenir el pressentiment del que podia passar. Joan, portant amb ell el Crist, se’n tornà aquella tarda a casa seva a El Masnou.
Però aquella mateixa nit, davant del domicili del jove, es varen sentir fortes frenades de cotxe i poc després uns cops molt forts i crits davant la porta del seu domicili. Joan, en aquells moments, molt conscient del que li podia passar, va combregar amb l’eucaristia que li havia confiat Mn. Llumà. Podem imaginar el que Joan va dir al seu Senyor i al seu Déu en aquells moments. Tanmateix, els crits dels que picaven a la porta, eren cada vegada més forts. Joan, sense perdre la serenitat, va anar ell mateix a obrir la porta, i abans, com per donar ànims a la seva mare, li va dir: “Deixa’ls per a mi”. Entraren apuntant-lo amb pistoles i el portaren al dormitori. Ho registraren tot, buscant armes i potser coses de valor. Finalment, decidiren portar-se’n el jove. Joan, molt tranquil, li va dir a la seva mare: “Tranquil·la, vaig a casa de X…, si hi he d’anar”. I va afegir amb la llengua de la seva mare: “God is with me” (“Déu és amb mi”).
Se’l varen endur en cotxe primer a Barcelona, a buscar el seu pare, a casa del seu tiet. En Joan no va sortir del cotxe, mentre el grup saquejava i cremava els objectes religiosos de la casa dels seus tiets. Però no van trobar el seu pare a la casa. Des d’allà van portar a Joan Roig cap al cementiri de Santa Coloma de Gramenet. El van fer baixar del cotxe i el van posar davant dels murs del cementiri. El grup va agafar les armes i li va disparar cinc trets al cor i un al cap. Joan, abans de morir, els va dir: “Que Déu us perdoni, com jo us perdono”.
Els mateixos que el van assassinar varen quedar impressionats pel coratge d’en Joan… “Aquell jove ens parlava serenament”, va comentar després un del grup. I un altre va afegir: “Aquell jove ros era un valent”. Era la matinada del 12 de setembre de 1936.